PERQUÈ
Els músics no sabem parlar. Ni escriure. Per això som músics. D’una manera o d’una altra; amb més o menys dons, ens expressem amb la música. I és per aquest raó que, a la llarga, configurem un món propi i característic, una mica diferent del de la resta dels mortals. Música és quan estimem, quan patim és música. La joia, la decepció, l’esperança, la il·lusió… Però sobre tot, música és també el silenci; la millor música; el llenguatge de Déu.
Ésser a Tarragona músic de l’orquestra de la catedral implica aprendre a dir amb moltes veus una sola cosa i reconèixer la importància de resultar insignificant en favor del conjunt. Només una petita veu, un mínim ajut al grup, perquè allò que importa no són les veus sinó el que es diu.
Però no és tan sols un sempre necessari exercici d’humilitat; és anar guanyant cada dia companys que es fan amics i amics que es fan imprescindibles companys de cada dia. El fet d’ésser músic de la catedral confereix el premi de poder copsar les coses des de diferents tonalitats. De tant en tant, poder retenir el ressò dels qui ens han deixat i sovint, gaudir en escoltar el pàl·lid murmuri de la solitud.
Nogensmenys, n’hi ha molt més. Els músics tractem de transmetre emocions i sentiments, de vegades joiosos, també tristos; però sempre veritables. Si no fos així seriem com aquells mentiders que diuen d’oferir un or que no tenen. De la mateixa manera que en una tonada el sentiment que del cant té el músic és el que fa cantar; o que fa dansar el que té del ball, si volem preparar l’esperit per a oracions hem de pregar també nosaltres perquè també la música, la pròpia música, sigui un rés.
Que n’és, de bo! Permeteu-me ara que personalitzi. La meva pregària musical transcendeix de mi i lliura la mà a aquells que també ho volen! Així, amb totes les mans i des de tots els cors conformem un únic cor espiritual. És bonic. Oi que sí? Ànimes sublimades? Potser.
Encara més; sentir l’íntima satisfacció de donar allò del que quasi no tinc. I no és tan sols un plaer, és també un acte de justícia perquè si ho mirem bé, veurem que en realitat no tenim dret a posseir, sinó, com a molt a compartir o per millor dir; només tenim dret a donar-lo tot a canvi de res.
De res? No, en absolut. Queda un gran goig, el de per mitjà d’un petit instrument, Instrument esdevenir de la Paraula per tal que arribi al món, des de qualsevol procedència i tant fa en quina llengua. Arribar a ésser síl·laba d’un vers. Vet aquí la sola Justícia i l’única Harmonia.
Ho sento, no puc explicar-me d’una altra manera. Sóc músic. No sé escriure. Tan sols sé que he de donar-me sencer i de diluir-me en l’oceà. És el que estic tractant de fer. Quan sigui l’hora de marxar sabré, il·lusionat, baixar la mirada tot dient: “Pren Senyor el que és teu” i (tant de bo!), esperaré, si és la Seva Voluntat, merèixer algun dia de poder tornar a casa; de ser digne de sentir la Veu.
Un músic de la catedral