Hola. Com a component de la Schola Cantorum i contralt, m’han demanat que faci des del meu punt de vista una mica de resum dels vint-i-cinc anys passats des de la seva creació. A veure si me’n sortiré.
Va ser una companya que em va dir per venir a cantar a la catedral. En aquell moment cantàvem a l’església de Sant Pere del Serrallo a l’hora de la missa, i una temporada abans ho havíem fet a la Trinitat on el rector era un familiar meu. Vaig pensar que no tindria cabuda en aquesta coral perquè no tenia coneixements musicals, però em van insistir bastant. Deien: “de moment el que interessa és que la gent vingui per animar les celebracions religioses”. Així és com vaig fer cap. Al principi érem un grup petit i cantàvem al Cor junt amb l’organista. A poc a poc es va incorporar més gent, molts d’ells ja sabien música i a més tenien bones veus.
En aquests anys han passat coses interessants sobretot a la nostra veu, la corda de contralts, gràcies a la nostra estimada Esther, la seva paciència i el seu caràcter. Cada dimarts anàvem a casa seva. Fèiem solfeig i assajàvem el que després ajuntàvem amb les altres veus. Gràcies, Esther, per tot el que ens has ajudat i ens ajudaràs quan passi aquesta mala temporada que estàs patint… Gràcies.
També vull comentar les moltes celebracions importants que hem tingut, entre elles l’obertura i tancament del Concili. Espectacular… ¿i els concerts dintre i fora de la Catedral?…¿I les excursions a Santiago de Compostela, Montserrat, Roma, S. Fruttuoso… En fi, som uns privilegiats.
Abans de finalitzar aquest escrit, vull comentar que, a la coral, també tenim alguna coseta, ja se sap, com a tot arreu… De vegades malentesos, males interpretacions perquè ja som durs d’oïda… Coses, però, que aviat passen, perquè quan a l’assaig tenim un ratet de descans, llavors el nostre director amb la seva saviesa i bendir, ens fa unes petites reflexions, una estiradeta d’orelles… i aquí s’acaba tot.
No sé si m’he allargat massa, però com que m’han demanat alguna anècdota, n’explicaré una. Ja sabeu que jo a més de la coral, també tinc una altre dèria: el teatre. Doncs estàvem representant una obra d’època i a escena sortia una dida amb un nadó a qui cantava una cançó de bressol. Al moment que havia de començar a cantar es va quedar sense veu. I, doncs, què fem? Com érem als volts de Nadal, des de darrere l’escenari es va sentir:
Non, non, non non…
La nit de Nadal
és nit d’alegria
l’infant de Maria
és nat al portal.
M Anna Carracedo Rodríguez, Contralt, una de les més antigues