A la Catedral cada dia hi descobreixo alguna sorpresa nova, el sol fet d’entrar-hi em provoca pau, descans, harmonia… de fet no sóc pas jo qui troba res de nou, és ella que com una núvia em va mostrant les seves belleses.
Així doncs, seduït, no només per la bellesa estàtica sinó també per la dinàmica, em vaig acostumar, ja fa molts anys, a anar a missa d’onze que en diuen conventual. Aquí l’atractiu més important eren els cants en llatí que només de sentir-los em feien entrar en èxtasi i com que a més m’agrada cantar em sento a la glòria podent-t’ho fer. Al principi era als bancs i m’agradava ser-hi. Després, degut a les meves grans dots pel cant, vaig ser convidat a formar part de la coral dels diumenges, feta de gent entranyable, dolça, afable i si parlem dels directors, des del Mestre de Capella, Mn Miquel Barbarà, passant pel Sr. Joan Campdepadrós i acabant pel Sr. Jordi Guàrdia són molt més que directors excepcionals, són persones d’una grandesa humana i espiritual molt elevada.
Per a mi anar a la Catedral, és trobar-me a mi mateix, és entrar a casa meva. Aqueixa estada queda millorada si puc passejar en silenci pel claustre, lentament, sentint cada pas, cada batec del meu cor, sentint la Vida que m’abraça dolça i tendrament. La capella del Santíssim i la de la Mare de Déu del Claustre són oasis de pau, sobretot si no hi entra i surt massa gent.
He rebut també la invitació de formar part del Cor Gran, però tot i els meus dots, no em sento encara preparat tot i que, com diuen els italians: Chi lo sa?
Esteve Grasset, Component del Grup dels Diumenges